L’ESPAI
L’evolució de l’estructuració espacial es desenvolupa en quatre fases:
1. De 0 a 4 mesos : El nadó sembla que del món exterior tant sols tingui percepcions sensorials parcials, instantànies que no es diferencien. Aquests espais sensorials reposen sobre les pràctiques maternes:
L’espai visual correspon a les impressions visuals del moment. A partir del segon mes la cara humana es transforma en un objecte visual privilegiat que l’infant prefereix a qualsevol altre.
L’espai tàctil està constituït pels estímuls que el nadó rep a través de la pell quan toca i és tocat.
La boca amb l’experiència de la mamada és molt activa en la percepció de l’espai.
L’olfacte molt desenvolupat en el nadó li permet descobrir espais olfactius ja familiars.
2. De 4 mesos a 2 anys
L’evolució postura-motricitat que porta l’infant des de la posició estirada a la marxa autònoma, del reflex de graping a la coordinació viso-manual, participa en la construcció de l’espai.
Les percepcions que té l’infant de l’espai estan directament lligades a les seves pròpies
experiències, les manipulacions, les accions.
Entre els 4 i els 9 mesos es troba en l’estadi de la prensió de les coses vistes.
● La constància de les formes: cap als 7-8 mesos, l’infant reconeix el biberó fins i tot si aquest
es presenta girat del revés i tant sols pot veure una part de la tetina.
● La constància de les mides (s’inicia als 6 mesos aproximadament): És capaç de percebre la
mida d’un objecte igual, independentment de que el miri de lluny o de prop.
Cap als 9 mesos comença la constitució de la permanència de l’objecte: L’infant busca l’objecte que acaba de desaparèixer davant seu.
Als 18 o 24 mesos quan l’infant adquireix la representació del desplaçaments invisibles de l’objecte.
Entre els 9 i els 12 mesos el seu interès es centra en la trajectòria que segueixen els objectes que llença quan juga.
De 2 a 7 anys: És el pas de l’espai perceptiu a l’espai representatiu. L’infant descobreix l’espai establint relacions topològiques.
Després dels 7 anys.: L’infant accedeix a l’espai representatiu, deixarà de percebre l’espai en funció de la seva pròpia posició.
EL TEMPS
L’espai i el temps constitueixen un tot indissociable que tant sols es pot aïllar mitjançant l’abstracció.
La vivència del temps està molt lligat a la vivència de l’espai, ja que el temps és la durada que separa dues percepcions espacials successives.
És un concepte molt abstracte, la construcció del temps no es percep pels sentits, no es veu ni es toca.
Tant sols es perceben els moviments, les accions, la velocitat, el ritme, els fets.
El temps és duració, ordre i successió de les coses, fets....
Per l’estructuració temporal és necesaria l’organització d’aquests tres aspectes. Com diu Fraisse , en la relació temporal es poden analitzar dos aspectes, el qualitatiu, i el quantitatiu.
L’estructuració temporal és l’organització que permet a l’ésser humà inscriure els seus actes, la seva vida, la seva història en un moviment continu segons les característiques següents:
- L’ordre i la successió
- La durada
- L’interval
-La rapidesa
- La periodicitat
- La irreversibilitat
- El ritme
L'estructuració del temps es realitza en tres nivells:
1. La fase sensoriomotora entre els 0 i 2 anys: El temps que passa fen alguna cosa, es el temps viscut
2. Fase representativa: passa del temps subjectiu al objectiu. És la capacitat d'organitzar i de representar les accions en un temps objectiu, per mitjà de senyals codificades. L'infant adquireix la capacitat d'estructurar objectivament el temps a partir dels 7 o 8 anys.
Entre els 2 i 7 anys es realitza el pas entre el temps viscut i el temps representat, i del temps subjectiu al objectiu.
2 anys: saben la paraula “aviat”
3 anys: saben la paraula “demà”
4 anys: diferencien mati,migdia ,nit..
5-6 anys: organitzen les seves accions en un temps objectiu.
3. A partir dels 7 anys l'infant es situa en el temps objectiu i organitza les accions en aquest temps
